#10: Ava Min Max
"I tu te'n rius de mi perquè sóc diferent / i jo me'n ric de tu perquè ets com l'altra gent" — ACCIÓ
Enric diu:
Fa unes setmanes, l’eterna up-and-comer Ava Max va treure el seu primer àlbum. Heaven & Hell és un disc aparentment dual en estructura que culmina el que va començar amb ‘Sweet & Psycho’, himne de mares europees i little monsters amb posters de The Fame a la seva habitació per parts iguals. Ava Max ha aconseguit crear-se una identitat pròpia amb melodies classicotes, pentinats asimètrics i un ampli coneixement del pop dels últims 40 anys. El disc està farcit de falsos samples i interpolacions de cançons que tens a la punta de la llengua però mai sabràs dir quina és. Aquesta és la màgia d’Ava Max: la seva música és una amalgama del passat i present del pop. Si HAIM és —o era (RIP)— una autopista de sis carrils sobre una altra de dos i una de tres i una de sis com les de Los Angeles, on cada dècada i gènere és un carril fusionant-se amb un altre, Ava Max és… No sé què és, però sona reconfortant. Jo personalment ho odio, perquè odio totes aquestes melodies semi-reggae i tot el que recordi a ABBA sense ser ABBA. Hi ha raons per les quals oblidar el passat i aquesta és una d’elles. Ava (AVVA?), però, sembla convençuda en recuperar aquest estil de pop i fer-lo palatable per una audiència jove. Ho respecto. També és admirable que no tingui vergonya en sonar tan diferent dels seus contemporanis. En diverses entrevistes admet que no vol ser “guai”, sinó simplement ella. Crec que la vergonya es va inventar per algun motiu, però tanmateix és admirable com, decisions estilístiques a part, Ava Max sap escriure èxit rere èxit rere èxit. Heaven & Hell està ple de singles passats i possibles singles futurs, i la seva trajectòria meteòrica és potser la més destacada des de la de Dua Lipa i el seu disc homònim. I ni que sigui només per això, l’hem de respectar.
P.D. Si voleu una recomanació, la millor cançó del disc és DE LLUNY ‘Born To The Night’. És la seva millor cançó fins ara: dreamy, mid-tempo i, francament, preciosa. De les menys refinades, ‘Sweet & Psycho’ em segueix semblant l’única que realment cal escoltar per entendre Ava Max. És impecable en estructura, melodia, producció i mixing. Creada com un rellotge dels bons per sonar a les llistes d’èxits des del dia u (de fet, recordo la matinada del divendres que va sortir el single i com em va semblar… un bop. La resta és història.
Edició “Discs que ens han decebut (històricament decebut)”
Júlia: Al Primavera Sound de 2017, enmig d’il·luminacions com el concert de Solange, el de The XX o el d’Angel Olsen, un dels shows que em van impressionar més va ser el de la banda canadenca Arcade Fire. És un d’aquells grups que, quasi sense adonar-me, han estat presents des que he tingut consciència de taste musical. Des del seu debut amb Funeral, fins el més incomprès Reflektor, passant per l’icònic The Suburbs, tenen una sonoritat amb la que sempre he connectat enormement. Per això, quan els vaig sentir a Mordor, estrenant en directe alguns dels singlesd’Everything Now, les ganes d’escoltar tot l’àlbum van créixer de forma exponencial. No obstant, un mes després amb la seva aparició el que es va desvelar va ser un despropòsit tal que, per poder seguir gaudint d’ells, he hagut de fer veure que no existeix. Everything who?
Sergi: En la categoria encara més específica “àlbums que et fan revaloritzar els àlbums precedents” tinc un lloc privilegiat reservat per a l’últim de La Bien Querida. I és principalment per un tema de promeses i decepcions.
Brujería prometia ser un disc oscur i tàntric, que explorava les passions baixes i les ciències infuses amb una producció més bruta i suggerent gràcies a Carlos René (Axolotes Mexicanos). I no és realment una mentida, però resulta que els encantaments que Ana prometia van resultar ser vinyetes romàntiques massa acaramelades i tendres per a cabre baix el títol “Brujería”. Ana Fernández sempre ha creuat la fina línia entre el romanticisme i el “pastelón”, però en aquest cas, en la tercera cançó de l’àlbum, decideix en el que sembla una caricatura d’ella mateixa, cantar 46 vegades “te quiero”. Això podria encantar-me si l’àlbum fora una mica menys inofensiu del que és.
Al final queden unes quantes cançons molt bones (‘Déjame entrar’, ‘Domingo escarlata’) però no puc deixar de pensar en Fuego: on talls com ‘Peor que las demás’ o ‘Si me quieres a mi’ són mil vegades més foscs en so i lletra i el romanç definitiu por las calles del centro ja s’havia escrit en majúscules i a flor de pell en ‘Fuerza Mayor’ i ‘Los jardines de marzo’.
Enric: La veritat és que la llista de discs que m’han decebut ha crescut exponencialment en els últims anys. No sé si és que sóc més difícil de complaure, que m’he quedat enrere en comparació amb els artistes que segueixo, o és que la música nova és, en general, dolenta (no). Decepcions recents inclouen Shura (algú recorda el segon disc?) i HAIM (duh), però també històries de superació, com Carly Rae Jepsen, que va aconseguir recuperar-se del soporífer Dedicated amb un rejovenidor i infravaloradíssim Dedicated Side B. La història de superació que va emocionar Spielberg.
messy és una newsletter setmanal sobre música escrita per Sergi Aragón, Júlia Gaitano i Enric Llonch. Si ets nou/va, subscriu-te per rebre-la religiosament al teu correu electrònic i autosabotejar-te escandinavament.