#13: el bassline bop com a orientació sexual
jo també he dit "és aquesta la millor cançó de la història???"
Enric diu:
21 d’abril del 2017. Aquest va ser el dia que Charlie Puth va llançar ‘Attention’. Va sortir amb una portada sorprenentment minimalista (“ATTENT!ON” en majúscules amb un fons vermell i poc més) i sense videoclip. Per una cançó sobre reclamar atenció, la cridava molt poc. Res a veure amb la música en si: tres segons d’‘Attention’ i és difícil no estar ja enganxat amb la fórmula “pregunta-resposta” que ens planteja els versos. Però un cop arriba a la tornada, tot se’n va i només entra un sol instrument: el baix, la bassline. No vull dir que ‘Attention’ no sigui una de les millors cançons pop de la dècada, que cada melodia i lletra no estigui escrita puto perfecte, ni que la veu de Charlie Puth no hagi sonat millor en la seva vida. Però avui em vull centrar en la bassline i exclusivament la bassline.
Wikipedia defineix bassline (línia de baix) de la següent manera:
A bassline is the term used in many styles of music (...) for the low-pitched instrumental part or line played by a rhythm section instrument such as the electric bass, double bass, cello, tuba or keyboard.
En fi, la bassline és el que té ‘Attention’, i el que hi ha aquí, i aquí, i aquí també. En voleu més? En tinc més. Aquesta és fantàstica, aquesta és deliciosa (SIUSPLAU escolteu el primer verse d’aquesta cançó, que comença amb “I'm obsessed with you / I need to send this sext to you), aquesta és doble i hipnòtica (espereu a la tornada!), aquesta canadenca i estiuenca, aquesta orquestral, aquesta en duet, i… N’hi ha moltíssimes més. He fet una llista de reproducció amb aquestes i moltes més, però tornem al punt. Per què? Per què existeixen i per què ens flipen?
Realment no puc respondre cap de les dues preguntes. Podria parlar del resurgiment del synth-funk, de grups com Chromeo o The Knocks, però la veritat és que no en sé prou de la història de la música ni de la seva composició (psicologia fins i tot) per respondre per què les basslines són tan viscerals i sexys i per què ens turbo flipen. Però ho fan. I sé que el 2017 va ser l’any del bassline bop, i com totes les modes sempre hi ha algú que ho popularitza i algú que realment posa en marxa la maquinària. Per exemple, ‘Sorry’ de Justin Bieber va popularitzar el trop pop (és a dir, el pop “tropical” gentrificat) però realment qui ho va engegar va ser ‘Lean On’ de Major Lazer, DJ Snake i MØ (historiadors alternatius dirien que va ser ‘Firestone’ tot i que per mi sense un ‘Lean On’ no arribes a ‘Sorry’, falta alguna cosa que connecti els dos punts). Segurament, en el gran esquema de les coses, ‘Sorry’ és infinitament més influent que les dues juntes (va crear la carrera de Julia Michaels i Justin Tranter, sense anar més lluny, i recuperar la de cert altre), però tio, respecte. Respecte per qui va tirar la primera pedra.
I en el cas del bassline bop, sens dubte va ser ‘Sexual’ de NEIKED (segurament una de les pitjors combinacions de títol, artista i títol + artista de la història de la música). Escoltant-la ara, quatre anys més tard, és fàcil veure que no s’atrevien a fer-la purament bassline bop. L’última tornada té tantes capes que el baix està enfonsat, tapat per sintetitzadors de paper xarol anodins. ‘Attention’ va canviar-ho tot perquè va deixar de ser subtil. Aquí tens la bassline. No t’agrada? Mala sort, és la tornada i punt. Funciona perquè és minimalista. És alhora el que ho fa tan replicable i tan addictiu.
Durant molts mesos vam estar rebent versions diferents del mateix concepte, que només podien arribar a ser igual de bons que ‘Attention’ (si la resta del paquet era de la mateixa qualitat) però mai superiors. El 2018 Tinashe deia a ‘Me So Bad’, “I want a better bassline / want a better bassline!” i precisament així m’imagino a tots i totes les popstars després d’escoltar ‘Attention’, afamats a les sessions amb productors per als seus propers àlbums. I tot i que posaria en el mateix subgènere cançons com ‘Bad Liar’ de Selena Gomez o ‘Make Me Feel’ de Janelle Monáe, l’efecte no és exactament el mateix.
‘Attention’ era el bassline bop perfecte, i malgrat recentment hi ha hagut grans contendents, la cançó de Charlie Puth sona igual de bé que el primer dia. Una petita joia que és viva història del pop. En certa mesura, tot és gràcies a Bella Thorne. La bàsicament creadora d’OnlyFans va també indirectament crear el concepte de bassline bop per haver inspirat Charlie Puth escalfant-lo i ignorant-lo. Gràcies per tant, Bella Thorne.
Playlist - Bassline bops, by messy | Escolta-la a Spotify
Edició: Descobriments calents
Sergi: Fa uns dies, Enric va crear la meua nova obsessió. Excepte un nom i cognom avorridíssims - Rose Gray -, tot en els tres últims singles és icònic. En especial, Save your tears, el més eufòric dels tres, ho té tot per obsessionar-me (i espere que obsessionar-vos?): pianos house, carisma vocal, coros soul i mil detalls en melodia i producció. L'altre dia vaig fer un tuit sobre la inminent arribada de l'obsessio pels 90-early 00s i Rose Gray ja està en ella. Pot sonar a Amy Winehouse, Natasha Bedingfield o Lily Allen (Rose Gray també és britànica) però té la personalitat de sobra per portar aquest estil al 2020 sense caure en la nostàlgia barata. Ah, i treurà ep al Gener, wo!
Júlia: Porto dues setmanes amb una heavy rotation heavy (perdoneu la redundància, realment ho és, de heavy) d’una cançó del grup canadenc PUP. Des que presentessin el seu EP This Place Sucks Ass el passat 23 d’octubre, no puc treure’m ‘Rot’ del cap. Recuperant part del meu esperit punk — sempre està allà, només que de tant en tant dormiteja —, hi ha quelcom que em donen amb el seu “"I wanna thank the academy" / Well isn't it great? / I'm doing something productive with my self-destruction / It's the one thing keeping me sane” que em fa assentir (o bopejar) com si no hi hagués un demà. Suposo que hauria de mencionar que aquesta setmana també s’hi ha sumat lo nou dels amics Gupi i Fraxiom, amb el nom conjunt de food house i àlbum homònim. Si voleu saber per on para el meu cap, aneu i torneu del mentat ‘Rot’ a ‘clown nose’ (d’aquests últims) i, més o menys, allà m’hi podreu trobar.
Enric: Fa un parell de setmanes vaig descobrir que existia un duo anomenat Made In Heights (estilitzat ::M∆DE::IN::HEIGHTS:: — perdoneu-los, era 2010 i encara es portava ser misteriós), que fa poc va separar-se enmig d’un gran drama que ha fet que la seva música ja no estigui a Spotify ni a cap servei d’streaming. Molts consideren que són de les bandes més influents en aquesta barreja d’alternative R&B, trip-hop i dream pop ara tan popular. Els seus dos membres han continuat fent coses pel seu compte, però em fascina l’aura de culte i, paradoxalment, de misteri que els envolta. Òbviament ja he aconseguit la seva discografia sencera (demos i beats inclosos) gràcies a un torrent rus que pul·lulava per internet.