Júlia diu:
No us passa, a vegades, que us lleveu un dia, us renteu la cara, us feu el cafè, el te o el que sigui que us ve de gust prendre pels matins, tot normal… i de cop us assalta una qüestió: “Què deu estar fent Sir Elton John?” A mi sí que em passa, de tant en tant. Per si aquest també és el vostre cas, aquí està l’entrega de messy d’aquesta setmana per resoldre-us el dubte. Imagino que sabreu que l’any passat, quan encara existien els cinemes, i per tant les estrenes en cinema, es va presentar la peli biopic del cantant britànic. Amb el nom de Rocketman, i dirigida pel senyor que es va fer càrrec de Bohemian Rhapsody (la peli de fa dos anys sobre Queen) quan van xutar a Bryan Singer, aquesta obra segueix una mica la moda de les pelis sobre músics d’aquests últims anys. Però així com en el cas de Freddie Mercury, la cosa anava de fer un tribut a la llegenda perduda, a la seva joventut ja llunyana d’una figura desapareguda, en el cas d’Elton John no deixa de ser una persona encara vivita y coleando. Malgrat la seva música no hagi tornat mai a repetir la iconicitat d’aquells anys 70 i 80, és algú que ha continuat existint i produint coses. Marcant una segell molt personal, meitat per la música, meitat pels seus atributs estètics (americanes llampants, ulleres extravagants, festes luxoses i demés), al llarg dels anys és una figura que s’ha assentat en la Hall of Fame musical popular, i a dia d’avui és impossible que aquesta imatge no salti a la ment cada cop que es menciona. Però bé, com tot, té la seva part positiva i la menys positiva, com pot ser un cert estancament a partir d’aquelles dècades primeres, en la imatge que projecta cap al públic. A veure, no és que ens queixem. Ningú fa d’Elton John millor que Elton John, i això és així tal qual.
Però sí que significa que, d’alguna manera, si vol mantenir-se rellevant, més enllà d’aquesta llegenda que s’ha creat, i més enllà d’un dubte passatger un matí qualsevol que la Júlia es desperta pensativa, ha de buscar les formes de mantenir-se rellevant en la cultura popular actual. Per un costat, tenim el revival que va despertar Rocketman, que mencionava abans. Però, per una altra, tenim la sorpresa que ha estat aquest 2020, on podríem dir que s’ha activat especialment, i el trobem en fins a tres col·laboracions molt distintes i una mica aleatòries.
Véase:
Per un costat, al més recent àlbum de la Lady Gaga, que malgrat no va ser rebut amb massa unanimitat per part de seguidors i no seguidors (de l’eufòria a la indiferència màxima) inclou un grapadet de col·laboracions bastant destacables, com la d’Ariana a ‘Rain on Me’, la de BLACKPINK a ‘Sour Candy’ i, evidentment, la d’Elton John a ‘Sine from Above’. Sorprèn la inclusió del cantant en un dels temes més house de l’àlbum, però s’agraeix lo bé que empasten la seva veu amb la de Lady Gaga, acostumada a cantar amb grans vocalistes del segle passat (no oblidem l’àlbum amb Tony Bennett). A destacar, part de les lletres que entona el britànic, com pot ser un sentit: “When I was young, I felt immortal”.
Sine from Above (with Elton John) - Lady Gaga (Chromatica)
Per una altra banda, tenim el cas de la col·laboració amb Damon Albarn i companyia, en el nou àlbum de Gorillaz: Song Machine, Season One: Strange Timez. La cançó es va presentar gairebé un mes abans que sortís l’àlbum, generant inclús més hype, si és que això era possible, després d’anar llançant pràcticament la meitat del disc els mesos anteriors, dosificats en petits àlbums conceptuals. El cas de ‘The Pink Phantom’ és prou paradigmàtic si es té en compte el total de Song Machine. Es tracta d’un projecte essencialment col·laboratiu, on el grup decideix barrejar sensibilitats súper distintes de músics. El resultat és, per tant, especialment eclèctic. Només cal mencionar l’altre featuring de la cançó amb Sir Elton John: el raper 6LACK.
The Pink Phantom (feat. Elton John and 6LACK) - Gorillaz (Song Machine, Season One: Strange Timez)
Finalment, quant a la última col·laboració que ens ha brindat el senyor John, potser és la que sorprèn més, si bé no per timeline, ja que tots dos son de la mateixa edat, més o menys, sinó per l’estil i els móns musicals que representen. Parlem d’Ozzy Osbourne, que decidia comptar amb el cantant anglès per presentar el seu nou àlbum, Ordinary Man, amb el tema de mateix nom, ‘Ordinary Man’, starring els vocals inconfundibles d’Elton John. El resultat és aquesta balada, un petit oasi dins l’àlbum de la llegenda (també) metalera.
Ordinary Man (feat. Elton John) - Ozzy Osbourne (Ordinary Man)
En definitiva, en tots aquests projectes podem veure com Elton transporta la seva empremta personal, des del pianet al vibrato pop de la seva entonació. I, a tot això, aquesta setmana passada va sortit la Jewel Box, un recull de personal favorites, temes anteriors al seu descobriment, b-sides i rarities que, escollits per ell mateix, pretenen mostrar una nova cara del cantant, que aquest any complia els 73. No sé si podríem considerar que mai va arribar a marxar, però aquest any està clar que the bitch is back, i té intenció de quedar-se.
Edició: fav feats. del 2020
Júlia: Bendecía bendecía tamo bendecía aquí con mi Ale tamo bendecía bendecía bendecía (la Rosalía) yo toy bendecía así tu te vienes pa la vera mía. Cal que digui més? La meva pick d’aquesta setmana és per KLK, el temaquen que presentava Arca una mica abans de que sortís KiCk i, en col·laboració o featuring la ja omnipresent Rosalía, la seva amiguíssima de l’ànima (?). Només us dic que és de les cançons que han passat aquest any pel neverending botó de repeat1 del meu Spotify, i si no m’he acabat sabent cadascun dels adlibs que surten al ja de per sí atareadito tema, no me’n sé cap. Res, viviendo (mi mejor) vía ay como yo quería.
Enric: Em saltaré les normes i diré dues features preferides del que portem d’any. Per una banda, la de Robyn i Channel Trees (de fet serien tres, perquè no em puc decantar per cap de les dues) a la cançó de SG Lewis ‘Impact’. La part de Channel Trees és immediatament clàssica: sexy i memorable a parts iguals. La de Robyn és més fàcil de relativitzar, però crec que amb qualsevol altra veu que no fos la d’ella, la cançó perdria moltíssim. És el contrapunt perfecte. L’altra feature seria la de Conan Gray a ‘Fake’ de Lauv, on ens ofereix la seva millor versió de Taylor Swift, crea la millor melodia de la cançó (“You just wanna play little games for attention”) i li dóna a la lletra un nou significat: òbviament, Lauv porta ‘Fake’ al terreny d’Instagram i de ser “fake” à la L.A., mentre que Conan parla de desamor (You say you're in love, but what do you mean? / ‘Cause when you wake up, you blame it on drugs”).
Sergi: És possible que m’estiga deixant emportar per l’eufòria del moment, o que estiga molt influenciat per un d’estos videoclips que fan millors les cançons (que tant poques vegades passa) o que sencillament en un any amb un grapat de bones collabs, només puga pensar en l’última que m’ha agradat: però per mi, a dia d’avui, és ‘Fever’. I si teniu dubtes de per què, mireu el videoclip fins el final i deixeu-vos seduir per la sencillesa i la dolçor d’aquesta sort d’amistat erasmus o el miratge d’una nit de festa pre-pandèmica.