Sergi diu:
Benvingudes a un nou tipus de Newsletter en què parlaré d’àlbums a partir de les seues portades. En aquesta primera edició parlaré breument de tres àlbums que no he escoltat casi i que d’ací dos mesos segurament ja no recorde. Aprofite esta Newsletter per donar-los el seu minut de glòria ara que la seua portad
a encara té un lloc en la meua ment.
#1: Serpentine Prison - Matt Berninger
En els seus millors moments és blau i gris - com abandonar-te al pensament mes fosc abans d'anar a dormir i donar voltes amb ell fins que t'adorms, o fins que te n'adones de les ganes que tens de tornar a escoltar ‘Fake empire’ o ‘Guilty party’. La part fosca del gimnàs està ací, com sempre, però sense la percussió dels germans Dressner se’m queda massa poc interessant la major part de les vegades.
En els seus pitjors moments és només gris, un color que pot ser guai com a epítome de l’ambigüitat però també inútil, com la matèria dins del cervell que no serveix absolutament per res.
Sóc apologist d'esta portada, i pense perdonar un primer pla massa primer, una edició una miqueta massa extrema i un marc en la era dels anti-marcs. I els perdone perque realment l'àlbum també és una mica massa conservador, una mica massa capritxós, una mica massa edulcorat. Però venint d'algú que venia de fer una portada que era simplement un retrat invertit (a Sweetener), i pràcticament el mateix retrat invertit però fet amb un iphone (a thank u, next)... la portada de Positions és or, tot i que fa més de tres setmanes que no escolte l’àlbum.
#3: Love goes - Sam Smith
L'intent de Sam Smith de fer temazos (en teoria l'album es deia To Die For) ha caigut en un mal any, així que ens conformem en l'enéssim títol amb la paraula love o derivats: ‘Love goes’. La decisió d'una portada on només és veu gespa i Sam ensenyant casualment el seu tatuatge de dos homes besant-se al seu braç és una bona decisió pensant en la musica que l'acompanya. Tan anodina com la imatge de la gespa com a símbol de pau interior i més blanca que la nata montada, pero molt menys icònica.
Prisoner (feat Dua lipa) - Miley Cyrus
Enric: Miley porta una ratxa increïble. Mai he sigut fan i fins i tot quan les cançons acompanyaven (‘Nothing Breaks Like a Heart’), la seva veu em tirava enrere. Però amb ‘Slide Away’ va tornar a capturar l’essència de ‘Malibu’ (ara molt més trista), i amb ‘Midnight Sky’ demostrava que ella també pot competir amb The Weeknd a l’hora de fer bangers retro-moderns. ‘Prisoner’ és pastitx, sí, però al igual que ho era 80% del disc de Dua i tots estàvem (estàveu?) encantats. Enganxosa, ben produïda i amb una boníssima actuació vocal. Mai havia sonat tan bé i això que té Dua Lipa al costat.
Júlia: La vaig escoltar tres cops seguits, crec que vaig pensar: "okay, fun, cute", i vaig tornar al disc de la Kali Uchis. M'espero al àlbum complet de la Miley per formar-me una opinió al respecte, de moment, no thoughts, head empty.
Sergi: Encara que odie la veu de Miley, la seua expressivitat facial, el seu mullet i els comentaris sobre com "ha nascut per a fer rock" cada vegada que fa una cover (és a dir, cada dos dies), ‘Prisoner’ és infalible com un tret o com col·laborar amb Dua lipa en 2020. I ‘Midnight Sky’ també era molt bona, les coses com són...