Enric diu:
El primer àlbum de Nicki Minaj es va llançar el 2010 i deu anys després molts encara el consideren el seu millor disc. Molt probablement ho és, lluitant de tu a tu amb The Pinkprint, el penúltim. Pink Friday és, això sí sens dubte, un dels millors debuts de la història recent del hip-hop i un model a seguir per altres artistes que han aparegut en aquests deu anys.
Pink Friday és, en certa mesura, el disc obvi; el debut de discogràfica gran que t'assegura un single exitós dos mesos abans que surti el disc, aparicions a “Good Morning America” i la nominació als Grammy a final d'any. El single més exitós de Pink Friday, però, és una bonus track que es va convertir en hit de miracle, i tot i que l'àlbum i ella sí que van ser nominats als Grammy,no van guanyar.
El llistat de col·laboradors segueix un patró similar. Tens els grans artistes que venen amb el certificat de 50 reproduccions a la ràdio en un dia, però també eclecticisme. No és nivell posar Bon Iver al teu disc de hip-hop, sinó més aviat eclecticisme de 40 Principales. Però està bé! Eminem, Rihanna, Drake, will.i.am, Kanye West i Natasha Bedingfield. En el primer disc d’un artista! És una autèntica barbaritat de la qual la Nicki ha presumit posteriorment: “Who had Eminem on the first album?”.
El disc comença amb la que per mi és la millor primera cançó d’una discografia: “I’m The Best”, tota una carta de presentació amb molt d’ego i bragging (“I hear they comin’ for me because the top is lonely / What the fuck they gon’ say / I’m the best bitch doing it”) però també una escletxa de llum sobre la seva infantesa (“I remember when I couldn’t buy my mother a couch / Now I’m sitting at the closing, bought my mother a house / You could never understand why I grind like I do / Micaiah and Jelani why I grind like I do / Cause even when my daddy was on crack I was crack”) i les primeres mostres dels seus ideals (“That I’m fighting for the girls that never thought they could win / […] But I am here to reverse the curse that they live in”).
És també el disc on Eminem deixa anar “f*ggot” a la segona cançó (una de les millors junt amb “Save Me”). 2010, amigues.
En general, les col·laboracions són victòries. “Fly”, amb Rihanna, “Blazin”, amb Kanye West, i “Moment 4 Life”, amb Drake, sonen absolutament com t'imaginaries que sonarien, i són tres autèntics hits que demostren la versatilitat pop-hiphop de Nicki. L'equilibri perfecte entre els dos pols oposats del disc (l’agressivitat de “Did It On Em" i la tendresa de “Dear Old Nicki”, el so fred de “Here I Am” amb el sucre sobreenergètic de “Super Bass”). I després hi ha la cançó que va inventar PC Music: “Check It Out”.
Pink Friday és molt difícil de discutir. A part de ser un treball espectacular pel fet de ser l’opera prima de Nicki Minaj, l’àlbum té una coherència musical i caràcter introspectiu que no té el següent, Pink Friday: Roman Reloaded, i que li costaria bastants anys tornar a recuperar. Brindem.
Enric:
La millor? “Everything I Wanted” de Billie Eilish. No ens mereixem aquesta cançó.
La pitjor? Totes les de Justin Bieber. Corregeixo: totes les que no siguin The Weeknd. És a dir, totes.
La més random? “If The World Is Ending” de JP Saxe i Julia Michaels com a, *checks notes*, “Cançó de l'any”? D'acord que és típic Grammy-bait: agressivament inofensiva, especialment oportuna gràcies al panorma actual de desolació i aïllament i amb una història emotiva darrere (dos compositors l'escriuen el dia que es coneixen i acaben sent parella). Però segueix sent surrealista, em sap greu.
Sergi:
millor: Tots tenim clar que Future Nostalgia no és perfecte però té molt més moment que qualsevol dels altres i tots tenim clar que Circles és la millor cançó de Post Malone, de l'any i de totes les comèdies romàntiques bones al meu cap.
pitjor: Una cançó que ningú recorda nominada a millor pop duo (si, un día, dua, bad bunny, j bavin - un dia para olvidar más bien).
random: 9 nominacions a beyoncé, en el moment més irrellevant de la seua carrera? res més a afegir.
Júlia:
La millor nominació és qualsevol de les de la Fiona Apple, òbviament, i si no sabíeu que aquesta seria la meva elecció by now no sé què heu estat llegint els passats 2 mesos. Fiona tq. Llegiu-ho als culs de les HAIM: Women Make The Best Rock Music.
La pitjor, no tant per la nominació en sí si no per la consideració de nous artistes a gent com Phoebe Bridgers o Kaytranada (¿?). Entenc el point – que se suposa que són artistes que han arribat al mainstream durant aquest any etc. – però honestament a aquestes alçades, em sento una mica ofesa a nivell personal per la denominació Best New Artist en segons quins casos.
I la més random (que podria servir com a pitjor, també), les que s’ha endut Harry Styles pel seu Fine Line i derivats. Per un àlbum que se sent que va sortir fa uns 84 anys i llueix 2016, el fet que es segueixi parlant d’ell em sembla… Doncs això, random.